Carta d’un veí de les urbanitzacions a l’ Alcaldessa.

Sovint es diu, i amb raó que el model de les urbanitzacions no es sostenible. Sembla que certament, pel nombre de trams de xarxa d’ aigua, carrers, enllumenat públic o clavegueram, sigui així. La insostenibilitat del model no s’ ha descobert fa quatre dies, és un tema del que ja se’n parla des de fa més de 30 anys, quan les urbanitzacions van començar a proliferar. El problema és que els Ajuntaments, àvids de diners i cobdiciosos com son, van pensar que urbanitzar una zona del municipi amb 1000 noves vivendes els hi revertiria en uns suculents ingressos en forma de llicències d’ obres i impostos per part dels nous veïns, veïns que al començament del boom de les urbanitzacions ni tan sols hi vivien, si no que les tenien com a segona residència. La idea era temptadora: L’ Ajuntament tenia 1000 nous contribuents dels que recaptava impostos com l’ IBI, llicències d’ obres i primera ocupació, i d’ altres com les taxes d’ escombraries sense tenir l’ obligació de prestar-los cap dels serveis que marcava la llei. Aquest veïns sols passaven els caps de setmana a la urbanització, de manera que ni portaven els nens al col•legi, ni anaven al centre de salut, ni reclamaven els serveis de la policia, ni en definitiva suposaven cap cost pel municipi. A més al no estar empadronats al municipi, tampoc tenien dret a vot. El negoci resultava rodó pels ajuntaments, tot eren ingressos i no hi havia cap despesa.
Amb el temps, cap als anys 90-2000, molta gent, fills d’ aquells pares que van fer amb grans esforços la casa d’ estiueig a la urbanització, i a causa de l’ encariment de la vivenda a les grans ciutats de Catalunya, van anar a viure a aquelles urbanitzacions. De manera que poc a poc, les cases que eren d’ estiueig, es van convertir majoritàriament en vivendes de primera residència. Aquells nouvinguts van convertir-se en veïns que reclamaven serveis i drets, i aquí és son va començar a trontollar tot. Les urbanitzacions que feia ja anys que s’ havien urbanitzat pagant cada veí els costos de l’ asfaltat, enllumenat, clavegueram i xarxa d’ aigua van començar a reclamar que l’ ajuntament es fes càrrec del manteniment d’ aquells serveis. Serveis que quan es van urbanitzar per exemple les urbanitzacions d’ Afou o Pungoles, ja estaven plenament d’ acord amb la normativa urbanística i eren plenament legals. L’ Ajuntament, molt murri, va callar i va deixar que els veïns seguissin pagant les despeses de la urbanització mitjançant les Juntes de Conservació. Fins que aquells, amb el temps se’n van adonar que pagaven dues vegades per uns serveis que no rebien.
A cap veí de les urbanitzacions se li va ocórrer demanar un centre de salut a cada una de les urbanitzacions, ni una comissaria de policia, ni un col•legi o un pavelló esportiu, però si en canvi, entenien que tenien dret a uns serveis bàsics i municipals tal com son el de manteniment de carrers, llum, clavegueram o la xarxa de subministrament d’ aigua. NO confonguem a la gent, no vulguem vendre la idea que els veïns de les urbanitzacions són uns egoistes privilegiats que volen tenir tots els serveis a tocar de casa seva, no és això el que demanem.
Demanem que es faci justícia, que tots aquests anys d’ oblit es tinguin presents a l’ hora de fer inversions, que els veïns que vivim a les urbanitzacions siguem considerats com a veïns de ple dret, no de segona divisió.Ferran Calvera

Regidor pel PUSA
Ajuntament Sant Antoni de Vilamajor